L' estranya història del doctor Jekyll i míster Hyde (Dr Jekyll and Mr Hyde, 1886) va ser escrita al llit, el 1885, mentre el seu autor, Robert Louis Stevenson (1850-1894), es curava d'unes hemorràgies pulmonars.
Un dels màxims-novel·listes moderns —i a més incomparable crític literari, a jutjar per les seves classes sobre literatura europea i russa— recomana, en parlar d'aquesta petita obra mestra, que esborrem de la memòria qualsevol idea que en tinguem com a novel·la o pel·lícula detectivesca. Per la senzilla raó que, si bé se la pot considerar com un dels precedents del gènere detectivesc, la novel·la d'Stevenson, a diferència de la majoria d'aquestes obres, excel·leix sobretot pel seu estil. Tradicionalment, la crítica ha considerat L' estranya història del doctor Jekyll i míster Hyde com una paràbola i com una al·legoria. Però, en realitat, aquesta obra és molt més que això. Es bàsicament, com diu Vladimir Nabòkov, un excel·lent«relat de fantasmes», i alhora una faula que es toba més a prop de la poesia que de la ficció en prosa normal i corrent. Per aquest motiu no podia faltar en una col·lecció com és ara «L'Arcà». Els noms dels personatges ja són, ells mateixos, divertits si es té en compte que, etimològicament, Hyde significa *port. rada», i Jekyll,«caramell», i són desorbitades per tant interpretacions simbòliques com aquella tan estesa que entén Hyde com una mena d'amagatall del doctbr, i Jekyll com una estranya combinació de graciós i assassí Si la naturalesa imita l'art, o a l'inrevés, és una qüestió opinable. El que ja no sembla tan opinable, sinó evident, és que, en el cas d'Stevenson, el tema del vi i el tema de la transformació van fer-se-li realitat a l'hora de la seva pròpia mort. En efecte: Stevenson va baixar al celler a buscar una ampolla del seu borgonya preferit; un cop a la cuina, la va destapar i, de sobte, va dir a la seva dona cridant:«Què em passa? Què és això tan estrany? Que m'ha canviat la cara?...» I va caure estès a terra. Se li havia rebentat un vas sanguini del cervell. Va morir al cap d'un parell d'hores.

Conocido, especialmente como novelista, Robert L. Stevenson es, además, autor de una obra bastante amplia de poesía, ensayo, obras teatrales, narración de viajes que si no está a la altura de sus novelas no por eso carece de la magia e ilusión que hay, por ejemplo, en La isla del tesoro.
Apología de los ociosos y otras ociosidades y los otros ensayos que conforman este libro fueron escritos al principio de su labor literaria y ya tenemos en ellos esa sutil y encantadora frivolidad que como decía Chesterton es como la flor de cien graves filosofías.

Llega a la colección «Poesía portátil» una selección de los mejores versos de R.L. Stevenson. El anhelo por los paisajes lejanos y la nostalgia por la infancia sobrevuela estos poemas del autor de La isla del tesoro.

El padre de La isla del tesoro solo llegó a publicar dos libros de poemas en vida, pero dejó muchos inéditos. Hacia tierras lejanas recoge una selección de los versos más representativos de su poesía sencilla y cercana, en un estilo directo, realista y melancólico.

Minado por una enfermedad temprana, Stevenson se tambaleó durante toda su vida entre la nostalgia y la alegría. Sin embargo, sus versos conjuran paraísos de libertad, parajes entre el sueño y la realidad que maravillan al lector con la misma magia de esas islas, tesoros y piratas que nos cautivaron cuando éramos niños.